2010-09-16T03:30:00.000-07:00

Aquí us deixo els dibuixos, textos i músiques que tenim acabades de 13, una exposició que podeu visitar a la sala Issimm de Cardona, i que preten ser el començament d'alguna cosa, tot i que encara no se ben bé què:). Moltes gràcies a tots els que heu adoptat un dibuix i n'heu escrit o composat alguna cosa; tinc molta sort d'estar envoltada de persones amb tant de talent (entre d'altres atributs varis;p).

DENT DE LLEÓ 2/ Esteta (Part III)

Temps.

L'orloge massegat marcant les hores

al compàs

amb el clac clac clac.

Cauen les hores

clac clac clac

s'escolen, les hores

amb el...

Espectant, un esteta sóc.

Sóc l'esteta espectant

caigut en gloria, alçat en desgràcia

al ritme del clac clac clac.

Silenci.

S'escolen

les

hores

i s'evaporen

en un vals...

les coses:

Qui sóc jo?

Ah, l'esteta!

Espectant?

I qué hi faig aquí?

Espectar

amb el somriure trencat.

Espectar com s'escolen les hores

amb el clac clac clac

sovint especto.

Massa espectatives inclús

(m'han dit tal vegada)

ORIOL JOU

DENT DE LLEÓ 1

El sol d’estiu et cegava els ulls. Tot tu eres com una font de suor. Et baixaven gotes pel front, esquena, braços. Et queien els mocs formant un parell de carrils perfectes fins a la boca.

Formats al pati de l’escola, com si fóssiu militars, anàveu escoltant l’ultimàtum del Sr. Estora.

Qui ha estat?’

llà ningú piulava. Se sentia algun plor mig ofegat per la por. El teu peu jugava amb la sorra i les pedretes. Les mans repenjades al cul. Esperant.

El vas guaitar de reüll. T’estava esperant amb la mirada. Vas empassar saliva, vas mig somriure i vas assentir amb el cap. Vas llegir als seus llavis la paraula ‘tres’.

Es va girar endavant i va respirar fons. Tu també. Vas prémer els punys ben fort i vas mirar enlaire.

A la de una...

... a la de dos...

... a la de tres.

Es va sentir un sospir col·lectiu. La veu gruixuda del Sr. Estora va cridar el seu cognom i se’l va endur per l’orella.

Havia fet un pas endavant, sense dubtar. Senties a sobre el pes la seva mirada perplexa, però tu estaves tan alleugerit que hauries sigut capaç de volar. Continuaves mirant al sol. Sense moure ni un pèl.

NÚRIA RUSIÑOL

música: DAVID MARTELL

ESFINX 1

Sospecho que la primera vez que te vi

ya te conocía; y cuanto más te miraba menos

entendía porqué no recordaba quien eras.

¡Lo sabía!

Sudé dos horas, sin ahorrar pupilas...

e inmerso entre tanta pasión

olvidé tomar mis pastillas.

text: SARA CODINA

Música: PERE BARRERA I PEPE BALASCH

ESFINX 2

Entres a la gran sala, saludes a l’audiència i seus al teu tro. T’afluixes el vestit. Has d’estar còmode, mai saps quant durarà l’espectacle. Quasi per obligació aixeques i baixes el dit per donar l'odre que comenci el circ.

Batalles, sang, crits, soroll, drama, pallassos, ...

Aquesta exhibició perversa et fa sentir buit, però poderós. Mentre tinguis el dit quiet, ells sobreviuran. Què excitant ser emperador, tenir la seva vida a les teves mans. Tots s’assemblen, però alguns et cauen en gràcia i mereixen el teu perdó. Fins que te’n canses.

Aquest vodevil et fa oblidar la resta. T’entregues totalment a aquesta pantomima i esclates a riure sorollosament. Però amb aquest gest has mogut més músculs dels habituals i et quedes garratibat. Vols fer que ells et mirin i vinguin a ajudar-te. Però t’ha agafat una rampa al dit. Ets incapaç de moure’l... ni de moure’t tu. El pànic t’envaeix. Parpadeges nerviós i mires al teu voltant. No coneixes on ets. Ni reconeixes el teu cos.

NÚRIA RUSIÑOL

GÀRGOLES

Una fe de siglos No habrá beso.

te libra del vuelo. No habrá salto.

La misma que hizo No sucumbirás

de piedra tus alas al precipicio

para que volar fuera del amor.

un quiero y no puedo, Esa distancia

un sueño. insalvable

salva el deseo.

El peso Lo mantienes vivo

del paso tú, que no vives.

del tiempo. Y yo, que lo veo.

VICENTE LLORENTE

Te diré un secreto

que escondí una vez bajo

una piedra, en el cerebro.

Lo reencontré el otro día...

–mientras buscaba otra cosa–

Si supiera que ibas a guardarlo,

te lo daría.

SARA CODINA

MAIA

Du un secret volàtil pentinat de nina,

que crida, recrida, descrida i rondina,

i no hi cap dins el negre que enrosca les es,

ni al llarg de les eles, ni als glops de les ces.

ni a llunes de roba,

mares

o papers.

Flota l'univers dins una enganxina,

flota en un secret pentinat de nina.

CRISTINA ZAFRA

Música: LAURA CASAPONSA

HOME HIENA

Si no fos perquè em desprecies.

Si no fos perquè sóc un covard.

Si no fos perquè és de nit.

Em miraries i em veuries,

i et podria dir,

que sóc indispensable,

que vull fugir de la rutina,

que només faig el que he de fer.

MARIÀNGELS RIU SERRA

Música: ENRIC MIEZA

SAMBA AMB MARC DE PAPER

Sota la piscina

un porc que vol ser prim

practica surfisme

dins un vestit fi

va perdre la por

al seu monstre del llit;

amb qui juga a cartes

mentre es llepa el dit.

Obrint el cor de bat a bat,

ara practica excursionisme;

i després de llegir algun llibre d'art

ha decidit ser simbolista

Obrint el cor de bat a bat

remira el mon com un turista

intenta deixar de fumar

provant el sexe amb futbolistes.

Retrat de carn trista

en un marc de paper,

camina pel centre

ensenyant què fer

a les tristes bèsties

d'humanes pells fines

a les àvies sàvies

que obliden saber.

CRISTINA ZAFRA

MEDUSA

Ojos rojos,

amarillo el corazón.

Creo que te quiero...

¿De dónde vienes?

¿De Saturno?

text: SARA CODINA

Música: PEP TORRAS

PELS NÚVOLS

A tocar de cel i emmirallat en la fondària nuada,

on l’orbe no hi cap

i l’excels garbuix lumínic es va dissolent,

quietament... acompassadament... silent.

Sol entre boires que, amb ironia, demanen la claror

per reviure les petges del present

i enfilades a la vàcua collita arrenglerada...

grisa... parsimoniosa... es van fent persistents.

Nuatge obnubilat que penja d’un fil lleuger,

de dos extrems abaratits i esfilagarsats,

de gassa núbil i alba, que ha estat rentat a mà,

improvisadament... imprevisiblement... indiferent.

Pluja etèria d’humans,

vapor humitejant de gotes tendres,

que s’enfilen, per les branques, al llindar de l’univers i

que reprenen l’enigma del nus gordià,

com ha esdevingut manta vegades

en epopeies, en llençols, en fontanes

i en llunes ensucrades.

De tornada a les realitats inverses,

embalsamat de cotó fluix i

amb l’olor de l’humus que em pertoca i

que es desintegra davant dels nassos

la lelo lairo...lo lairo... m’enlairo... pels núvols...

XAVIER GIOL

MÀSCARES

MÚSICA: MARC MONSÓ

Es lo que tiene un espejo. No te engaña. Aunque te muestra del revés. El anillo en la izquierda y no... Una pesada broma en aluminio y vidrio. No soy yo. Esa no puedo ser yo. Quiereme, odiame. Todo depende del prisma con que se mire. Está usted muy guapa hoy, señorita. Imbéciles. Tienen la lengua tan larga como las manos. Luego, si te he visto no me acuerdo. Aunque, bueno, en el fondo qué quieres. No es fácil sobrevivir entre tanta arpía suelta. Rozando el límite. El escote de Ana la noche de San Juan. Dios, se le podía ver hasta el ómphalos! Paseando los emolumentos sin rubor alguno, activando el riego sanguíneo de la muchedumbre a su paso. Ojos salidos de las cuencas. (...)

De bracito del anodino de Carlos, con esa cara de bobo iluminado. La santa de mi mujer, decía en la cena de su aniversario, y ella en la bodega inventando denominaciones de origen con el ruín de Gonzalo. Tomándose su tiempo, claro. Buscando por buscar. Quién busca encuentra. Los pulsos a punto de estallar. La risa tonta. Ay, alcanzame ésa! Él en ella... Luego los domingos en misa implorando al techo un ego te absolvo. Siempre tan pretenciosa. Se cree que la virgen es su criada redentora.

Malditas estrias! Esa crema que anuciaban en el suplemento, que nombre? En el revistero?

ORIOL JOU

DONA CACTUS

Si tinc punxes és per tu:

cos-bombolla sense mida,

batec de pell que l'aire crida

per rodolar sobre el cel nu.

Si vull la mel

és que prenc mides

per refer cançons de sal,

soroll pel mut.

CRISTINA ZAFRA

CAPUTXETA

Caputxeta, crescudeta

són ferotges els finals

que comencen i comencen

sense llops que facin mal.

Tinc un petit príncep de veïna

amb bigoti negre i depilat

rega flors de roba a la vitrina

on hi guarda els mons on ell no hi cap.

Li compra els llegums a una madrastra

que malcria els fills dels ex-amants

amors que marxaren de viatge

mentre ella es mirava al seu mirall.

Caputxeta, crescudeta

són ferotges els finals

que comencen i comencen

sense llops que facin mal.

text: C. ZAFRA

Música: SERGI OMS i C.ZAFRA

2009-12-19T04:38:00.000-08:00

vaig viatjant de rostre en rostre pel mateix tros de vorera
cada dia és un déu tàcit reclamant la seva ofrena

canvi d'status

la fe deia somriure, d'un somriure a empentes dins la barca blava, sobre llengües lentes:
fils rars de llanterna al palmell de marbre d'una reina cega i opaca de mena

vaig estimar un dia un home que tenia un forat al pit
què deuria fer-hi cabre? què hi guardava cada nit?
(de la mida d'una poma, massa gran, massa petit)

si tant els hi fa a les estrelles
qui és o no és...

les soletats justes retinc en una illa.
qui sap què farien si les deixés lliures!

espero que t'agradi, mirallet maldestre.
sempre és pràctic per a madrastres incompreses
que malcrien els fills de la ceguesa. Avui et regalo l'engany; ni llunes brillants ni llunes negres.

gargolant per primer cop

el gran pescador

golema

va la procesionària blanca netejant amb un cotó:
primaveres sense gepa propicien l'últim petó

qui atendrà la ironia de la manca quiromàntica,
el taxista taxidermista o el malabarista sense vista
quan tanquin l'últim poeta per proxeneta?

Cristina Zafra

setmana cultural

Els veïns del c/Quisap

El diari de l'últim home